dijous, 16 d’agost de 2012

ERA L'ARA?






Són taronges
Les xancles
Les pedres
Saltar-
Les són
Blanques
Les aigües
Són altes
Caliginoses
Re-
Cimentades
No pas
De nacre
D’entrada
Rebutgen
Rellisquen
Germana
Misèrrim
O ble
D’impo-
Tència que
T’acompanya
Mesquinesa
Vana
Quin sol
Defugit
La lluïdesa
Dubtosa
De l’aigua
S’esmuny
Entre els pits
Breus
Nus
Què has dit
Les cames
Adolorides
Els peus
Nyèbits
L’alt ventre
et fa un
Bluf
I
Si t’en-
Dinses et
Sobta un
Pantà
Ves com 
Passar a
L’altra
Banda
Ni se
Li acut
Apun-
Tar

La Lluna.


5 comentaris:

  1. Sensacions sense passió.
    Paraules juganeres.
    Barrig barreig d'instants en un instant
    que l'aigua renta i purifica.

    Joan Grau

    ResponElimina
  2. Sensacions que acaben apuntant la lluna. M'agrada la construcció i el sentit de llibertat tan viu de l'expressió. Bon estiu!

    ResponElimina
  3. moltes gràcies, Jordi, i Joan! molt bon estiu. a capbussar-se toquen per rabejar diminutes i/però punxegudes angúnies ;) per exemple. se les endugui de dret el riu.

    ResponElimina
  4. Hola, Lu!

    Aquest fresc poema contrasta amb la horribilant i enganxosa calor que ara mateix fa! M'encanta caminar pels rius, saltar les pedres i lliscar per l'aigua inquieta i de cursa infinita. Sempre he pensat que el riu s'emporta moltes coses quan t'hi fiques dins...Només de pensar en les seves aigües fresques ja noto menys la calor. Bon estiu i una gran abraçada, germana!!

    ResponElimina
  5. moltes gràcies, Teresa! de fet hi ha rius i rius, i el que sí que tenen en comú és que s'enduen el que hi corre i que de vegades es fa imprescindible capbussar-s'hi.
    una petó ben fort, germana, i molt bon estiu.

    ResponElimina