dijous, 10 de febrer de 2011

aquàtica lluna (o llunàtica agbariana) cor-presa in fraganti en el vespre d'ahir.


eferbescent agbariana

glàcida tirallonga de fanalets en guàrdia al llindar d'un hotel 

freda arrova pulcrament il·luminada a la negra nit

aquàtica o agbariana lluna minvant al biaix

16 comentaris:

  1. No tenies la impressió d'estar sola en un mon dshabitat? O estaves tant embadalida amb la lluna que ni tan sols te'n vas adonar? Només de veure les fotos m'agafen esgarrifances, quina fredor...

    ResponElimina
  2. és realment fred, plumbi, passar per aquí: és el que té aquest projecte 22arrovià amb ínfules de postmodernitat, deixat a mig fer, i a punt de tocar, a trams, amb l'essència obrera poblanovina.
    (és l'ambient que vaig intentar expressar tb en el poema "gener", més ensota.)
    Una abraçada, i gràcies per donar senyals de vida!

    ResponElimina
  3. Tens raó les fotos reflecteixen la fredor del barri, perquè son el mirall del desgavell urbanístic d’una bona part del Poble Nou actual.

    ResponElimina
  4. tot i així l'aquàtica torre il·luminada de nit, amb tota aquella gamma quasicalidoscòpica de colors de vegades ha acabat agradant-me, Jordi, i més amb la lluna. Ara, l'altra cosa, no. Hi ha qualque edifici que cada cop que veig que se m'alça, impertinent i impertorbable, al davant, me'n faig creus...

    ResponElimina
  5. A mi no em desagrada el supositori, però el barri és tan diferent del meu, tan cálid i acollidor!

    ResponElimina
  6. el meu tb és càlid i acollidor, nena... només faltaria!
    això n'és simplement superficial afegitó.

    ResponElimina
  7. Jo parlo del meu, amb carrers no tan amples on tot és a la vora i és ple de botigues i la gent encara es coneix. Heu estat vosaltres mateixos de hey parlat de la fredor i tot plegat. En q quedem?

    ResponElimina
  8. Això es civilitzaciò?
    l'hem heredada? no!!!!!!!
    impossada per el nou segle..
    i si mès no, alguna cosa a mi m'agrada.. per exemple el PIRULÌ..que i ha dies t'acompanya
    quan sola he estat per allì... alguna cosa que llu.. m'estira.. i em fà mirar amunt..
    El meu barri com el vostre, encara es personal acollidor, i pots arrivar a veure a l'estiu, unes cadires al carrer, i las xerrameques de las veines, que treuen berenar i tot..
    Però seguim oi que si?
    anat cami avall o amunt.. la modernitat ben entessa, o no.... ja no tè frè de mà..
    mès viuriem mès canvis veuriem...
    potser la part nova està feta sensa ordre... no respectan rès.. es el segle XXI, amb @ o sense
    que farà que anem buscat per vieure el barri càlid, que ens aculli amb calor quan arrivem d'aquesta part urbanita.. que passar en solitari fà com una mica de por.

    ResponElimina
  9. "això només n'és superficial afegitó"
    :
    en el meu tb hi ha carrers no tan amples, passejadors, i
    que la gent s'hi coneix,
    de botiguetes a pler.

    ResponElimina
  10. una mica de por, no, però impressiona, per la manera que té de sorgir, amb aparença improvisada, de l'essència més plenament obrera del barri.
    de fet així s'ha fet. amb ínfules de postmodernitat, s'hi han implantat uns edificis nus per impersonals, superficials, "deshabitats" pel que fa a la humanització del carrer. i de nit, vull dir al vespre, i en el ple de l'hivern, es nota més.
    és el "per què" de les fotos.

    Bé, l'esbiaixada de la torre fàl·lica amb lluna creixent, que no minvant (moltes gràcies, Coral!: que n'arriba a ser de juganera la lluna...), és des de dalt del terrat.

    ResponElimina
  11. Són bones les fotos.
    Trobo que expressen la fredor i solitud de l'hivern i la nit.
    Poblenou, barri d'obrers que hi van deixar la pell.
    Després van tancar les fàbriques, i el que havia estat capital productiu es va convertir en especulació immobiliària.
    Ara, sense obrers i sense especulació, ha quedat una mica desangelat.
    Com el món en que vivim: sense obres i sense especulació ja no sabem on anar.

    ResponElimina
  12. moltes gràcies, Joan.
    Bé... això de desangelat va a trams. Hi ha carrers i carrerons, racons, més nuclears, al redós de la Rambla, i vora mar, però tb gairebé extraradials, que sí que en mantenen l'essència (crec; òbviamnt en contínua transformació).
    Justament aquí on he fotografiat aq part del nou "embolcall" del barri, a tocar d'aquí, s'hi troben 2 altres components plenament representatius de la seva puresa obrera, treballadora (però tb itinerant), i àkrata.

    ResponElimina
  13. Holaaa!!!!
    Conec bé el barri del Poblenou! Sempre serà el meu barri; els meus pares hi viuen, hi vaig sovint, anem a sopar a Cal Toni quan sortim de l'Auditori i la meva jove treballa a BTV!! Li he conegut moltes transformacions. Els meus pares varen ser traslladats del C/Pere IV quan van obrir la Rambla... la meva mare encara porta el disgust. Però no deixa de ser un barri acollidor, càlid, amb regust a poble. Hem incorporat nous edificis, hotels, oficines... però el barri el fan sobretot les persones. La Plaça de les Glòries l'he vist transformar-se molts cops, pobra!! Però ja és això... la tranformació també és vida, canvi...i la mateixa lluna que llueix per a tots....
    Gràcies, Lurdes! M'agrada que compartim aquest trosset de Barcelona!!

    ResponElimina
  14. petonets, Teresa! : a mi em fa il·lusió que te l'estimis tant. jo no hi deixo de ser neòfita, ja que precisament hi vaig venir a parar en el temps en què obrien la Rambla per dalt, de vuit mesos i escaig de la meva filla... i sóc dels qui hi vinc a dormir, per poc que pugui a dinar... i de vida de carrer poca perquè sempre tinc feina.
    però els moments d'anar cap a la platja amb bici són insubstituïbles, així com els passetjos per dins, pels carrerons de vianants i botiguetes, o l'haver-hi d'anar per qlcm.
    les fotos aquestes de l'afegitó amb ínfules de modernitat, 22@vià, que traspua pertot el tràfic immobiliari en què ens hem vist colgats en el nostre temps, les he fet tornant a peu de la feina (esq. eixample), en la fredor d'un (o 2, i més) vespres d'hivern.

    ResponElimina
  15. Doncs a mi em feu enveja. Hauríeu de veure Toronto: tan fred! I no parlo només del clima. El que et deia, Lurdes, sobre Toronto: molts avanços socials, però l’arquitectura et deprimeix (i el temps, és clar). Ja voldria veure el que mostres a les fotografies quan surto al carrer! I jo visc al centre, que és el més bonic de Toronto, amb la Universitat de Toronto que és molt bonica, i moltes botigues pertot arreu i petits carrers amb casetes bufones; la resta de la ciutat és divideix en barris luxosos i freds (petites zones) i distàncies enormes de barris tan estèrils i lletjos que és estrany que no s’hagin suicidat tots els habitants. Afegeix temperatures de 20 i 30 graus sota zero, vent constant i neu bruta dels cotxes i entendràs que em deprimeixi.

    ResponElimina
  16. ostres, Shaudin... sí que segurament és veritat el que dius.
    per aquí la justícia social sembla un concepte que oficialment es vagi perdent per moments, però el que sí que en tenim és la història (en un sentit i en l'altre, multicolor i vària), que els edificis, l'arquitectura antiga, industriada, per ex., a l'abast per poc que et moguis, no s'està de clamar-nos a tots els vents i a cada instant.
    (i anima't, guapíssima, que aviat serà, aquí i allà, primavera... o vine'ns a fer una visita! una abraçada ben forta, petonets.)

    ResponElimina