dilluns, 8 de novembre de 2010

no ens temeu tant...


No ens temeu tant,

senyor batlle,
hipotètiques senyores
i senyors
al capdavant
dels Transports municipals
i/o de la rodalia
—ja sigui metro, bus, tren-llarg-abast o tramvia—,
que no ens colarem.

Però... això sí:
Us ho agrairíem,
la gran massa de població menuda
que els utilitza,
si dotàveu d’una mera gestió,
dignament efectiva,
‘quells gendarmes-noiets abillats taronja-o-verd
que vigilen
—indefugiblement—
nostra entrada a l’andana:

No sigui cas que les màquines lliura-butlletes
no trinin
—que passa...—
o que engoleixin, qual boques de llop, monetàries targetes
... per exemple.

Per a evitar
si més no
que el sofert ciutadà-baix-mitjà
que viatja
—i, REPETIDAment, paga—
no acabi

de treure
per la boca
el fetge...
de resultes de la imponderada escena,

o de relluir
 incòmodament
i desmerèixer,
pel cert i provat

nou retard a la feina.

L.Estruch, novembre'10



18 comentaris:

  1. Molt bé, Lulu, t'has esmerçat en fer un bonic poema que no sé si es mereixen. Però aquí t'ho agraim.
    De fet ja no sabem com dir-ho: poemant, dibuixant, cantant, renegant... Però no hi ha manera.
    Les autoritats "competents", de vegades, fan anar malament un servei public per acabar privatitzant-lo.
    Els alcaldes de Barcelona tenen el mal costum de ser patètics.

    ResponElimina
  2. és el sentit de la impotència cada cop que et passa un entrebanquet dels que exposo, però que de vegades penses... com pot ser que passi?
    una mica fa l'efecte que ens assetgen: vigilem-vigilem que ningú no entri d'estranquis al metro...
    però que no els importa tant (ni de bon tros!) posar cura que els aspectes tècnics funcionin i millorar-ne (què dic... dignificar-ne!) la qualitat.

    ResponElimina
  3. Estic d'acord amb en Joan i, evidentment, amb el teu poema. De tota manera, hi ha punts febles de la xarxa del transport públic. Jo, per exemple, en la línia 1 del metro gairebé mai no pateixo cap cosa d'aquestes. En general, la meva experiència amb el metro és força bona. En canvi, no així amb els autobusos, que no saps mai qua arriben i que tenen cada conductor que Déu n'hi do. El munt d'experiències negatives que tenim el Manel i jo per explicar són interminables.

    ResponElimina
  4. Em plau veure que es pot fer poesia al servei de l’usuari dels transports públics. Moltes gràcies Lurdes.

    ResponElimina
  5. és un exemple de la desídia de tot plegat: els ciutadans (per cert, la unitat fonamental en els documents oficials, llibres de text, torna a ser la "família", mira...) ens hem anat encapsulant i cadascú s'espavila com pot, mentre la infraestructura viària en general, i els transports públics en concret, continuen amb força deficiències, insuficients, endèmicament mal parats. i a l'hora dels fets, sembla que l'únic que importi als polítics és no deixar de percebre un € de més.

    ResponElimina
  6. no m'ha sortit gaire líric, aquest, Jordi, crec. la idea, fruit d'una emprenyamenta (precisament el dia que la màquina em "deia" que la meva targeta TB no valia i en quedaven 7 viatges!, necessitava agafar el metro i no hi havia lloc hàbil on extreure nou passatge, i els noiets que vigilaven NO HI PODIEN FER RES!), va anar sorgint allà mateix a dins del M quan hi havia entrat sense bitllet... (a ve're què podia fer...?), i el vaig anar enfilant.
    és reivindicatiu, civicopolític, però encara m'ha acabat quedant massa agradós (crec).

    ResponElimina
  7. M'agrada el comentari del Jordi Canals en el qual es complau que es pugui fer poesia dels usuaris dels transports públics, però és que la Lurdes pot fer poesia de qualsevol cosa, hehehehehehe...., amb la seva manera tan hàbil de trencar els ritmes. Doncs sí, el poema està molt bé i ve a tocar uns aspectes claus de la ciutat aparador, ciutat pantalla, que es menteix a si mateixa, que ignora que el món és una altra cosa, que ignora que la gent del carrer, l'usuari dels transports no són els típics ciutadans d'Orlando, Florida, on un diria que no existeixen els pobres, millor dit, un que no hagi sortit mai de la ciutat d'Orlando pensaria que tothom és ric, guapo, amb bons cotxes i cases luxoses recent pintades i gespa regada a diari i on tot és prohibit perquè no es danyi la postal pel turista. Confesso no haver entès el poema fins que no he participat i debatut llargament en el debat obert a Facebook sobre aquest. Ara sí, ara sí que li he trobat el què, i és que a vegades és difícil entendre del tot el que vol dir l'artista fins que no aprofundeixes una mica, doncs l'artista té la seva pròpia manera de dir les coses, té el seu propi món i el seu propi llenguatge, d'aquí la gràcia de tot plegat, perquè per llegir poemes que no tenen cap misteri ni cap metàfora no val la pena ni perdre el temps, serien avorrits de pura simplicitat. Enhorabona !!!!!

    ResponElimina
  8. Les autoritats segur que no es mereixen l'honor d'un dels teus poemes, però si és per fotre'ls-hi canya, em sembla que ho demanen a crits i a diari... De tota manera el que si que s'ho mereixen són els soferts usuaris. Afortunadament no és el meu cas, però en nom d'amics i parents tot el meu agraïment Lurdes.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  9. Jordi, encara que fossin simples, si sonaven bé, líquidament i clars, per exemple com un degoteig, també equivaldrien a un regal a l'oïda i segons com a la ment. no?
    :
    moltes gràcies pel teu comentari, tan substanciós (i tb per afalagar-me'n poèticament la trencadissa rítmica!). el que dius comparant amb la tal ciutadania rica d'Orlando o Florida és just el que sembla que passi aquí: un tal concepte de ciutat ideal, i a esprèmer-la, és el que sembla que tinguin els polítics respecte a tots els ciutadans.
    (per cert, un altre capítol a tocar, veí d'aquest, fóra el de les multes d'aparcament, les zones blaves, verdes i taronja. ahir me'n parlaven.)

    ResponElimina
  10. moltes gràcies, Pau!
    de fet aquest poema em va anar sorgint a partir d'una escena just de les que expresso (de les 2!: són del tot verídiques), una T-10 in-util-itzable a partir del 3r viatge, i malabarisme perquè t'ho arrangin, i una tarja de treure pasta del tot engolida per la maquineta... i ningú que venia, i a l'hora d'anar a la feina, no-cap full-justificant de què pogués disposar d'una manera immediata: si vaig renegar...

    ResponElimina
  11. Sí, sí, Lurdes, tens tota la raó respecte al tema de la forma d'escriure els poemes, la simplicitat no està renyida amb la qualitat i la bellesa, però ha de dir realment res interessant o realment formós, no? Exactament, volia posar Orlando, que la conec bé, allà hi viu la meva cunyada, tot comparant-la amb Barcelona, perquè els ajuntaments que tenim van en aquesta línia, oblidant-se que allò interessant de les grans ciutats com Barcelona, Madrid i Nova York, és precisament que no són ciutats com Orlando, de 200.000 habitants, sinó que són ciutats cosmopolites obertes al món i on hi caben tot tipus de manifestacions humanes i llibertats, dins d'un ordre, clar, però no fent la ciutat petita i provinciana. Les ciutats Walt DIsney no són el model a seguir en les grans metròpolis, perquè, a més, la realitat diària de la gent del carrer queda lluny del somni americà del Disney Channel

    ResponElimina
  12. Ualaa que xuli.....!!! per fi puc fer comentaris...!!!

    ResponElimina
  13. i tant, Jordi... aquí fa tot l'efecte de país de gestors propicis a extreure els calerons d'allà on sigui. i com que tothom (ciutadans) solem anar merament a la pròpia... hi ha el perill que ens hi acabem resignant senzillament per inèrcia.

    ResponElimina
  14. Una frase de Neruda potser aniria bè en aquest encertat poema del transport que tan es fà patir, a qualsevol hora del dia i tambéde la nit..
    *** No oblidis que t'espero...
    *** Y no esperis que t'oblidi...
    Com ens agradarïa als "sofridors" poguer deixar aquest poeme escrit amb rotulador, en una part ben visiblè del vagò!!!!
    Bona tarda Lulù.. màgnific... els usuaris t'estem molt agraïts

    ResponElimina
  15. El transport PÚBLIC, hauria de ser gratuït -o casi-, així, els vigilants -tot i que no tots servirien per aquesta tasca- podrien dedicar-se a prevenir els comportaments in-cívics.
    Em sorprèn -de fet em segueix sorprenent i m'admira- la capacitat que tens de fer poesia d'allò més quotidià.
    El poema s'inicia, com un pregó amb ritme, continua com una carta al director -amb ritme-, per esdevenir un preg/denúncia lligat.
    Gràcies per fer-nos-ho veure d'aquesta manera.

    ResponElimina
  16. haha... Mercè, quan vulguis hi anem (a penjar el poema pels murs metropolitans), i quin quiasme més poèticament bell, i incisiu, i tb tan oportú a l'efecte pràctic que ens ocupa: "No oblidis que t'espero / I no esperis que t'oblidi"...
    Hem de denunciar tots aquests entrebancs. (el poema l'he fet desenfadat, però hi ha hagut i hi ha circumstàncies molt més impossibles d'admetre, pel que fa al transport públic i a la xarxa viària, especialment en aquest país "tan petit" com és el nostre.)

    ResponElimina
  17. moltes gràcies, Pep!
    (jo, els poemes, miro de remenar-los ben remenadets fins que em sonen bé. per això me'n surten més d'intimistes. aquests socials, igual fóra més oportú de fer-los en format "carta al director", però a mi em fa una mena de mandra escriure textualment. me n'hauria d'esmenar, que està provat que se'n treu més bon partit, del text... en sàpiga un o no. però mira...)
    i sí: totalment d'acord en la gratuïtat (o quasi) que hauria d etenir el transport PÚBLIC, que ja paguem amb l'impost.
    i la pregunta del milió és PER QUÈ han de pagar els nens(es), siguin de l'edat que siguin, almenys fins a l'edat en què és legal treballar a l'efecte de fer-se, un, amb la remuneració consegüent?

    ResponElimina