dissabte, 17 d’abril de 2010

Heura

Il·lustració: "Les tres edats de la dona" (Gustav Klimt, 1905).

T’he sentit dins meu,

petita,
solcant la Gran Via
viària
un divendres migdia
d’abril.


Talment com setze anys més enrere
em picaven ditets al baix ventre.

L’astre càlid n’era al cas,
primicenc i jovinià,
afable i pròdig,


I em passava pel clatell
per fer-hi ondes,
com pinzellades,

I benaurar-te.

13 comentaris:

  1. Oh, Lurdes, que delicat i eteri, com un sospir. I, alhora, que potent, com el sentiment profund que amara el poema. "Em picaven ditets al baix ventre", trobo el vers d'una inspiració magnífica.
    Ja ho ha llegit l'Heura? Per cert, és clar, ara hi penso. Va ser el seu aniversari també, com el meu, no?
    Enhorabona.

    ResponElimina
  2. Hem sembla veure mare i filla, (no sé si serà per el nom=, HEURA,com dos persones entrelligads, insseparables...
    i hem "picaven dites al baix ventre", la millor expressió que definex a una mare quan porta al fill dintre... màgnific, entenidor, suau, i com diu Anna d'inspiràcio màgnífica..
    Gracies per els teus escrits que jo puc llegir.
    El dibuix fa honor a l'escriptora.

    ResponElimina
  3. Em dona de parer la nuesa davant del record pur i fidel d'una confidència íntima i profundament sentida.

    ResponElimina
  4. Joan: Sí, i a cops els revius tan intensament com si els poguessis tocar.

    ResponElimina
  5. Anna: sí, de fet el poema és com una felicitació d'aniversari. (em fa gràcia que el teu sigui l'endemà!, ui els àries!!)
    els "ditets picant al baix ventre" són les contraccions, era un divendres (si no m'arribo a espabilar l'Heura neix a la feina!), i la sensació de divendres passat passant pel mateix lloc i en el mateix lapse horari va ser de reviure-ho en essència.

    ResponElimina
  6. Mercè: la d'anys que m'he sentit dir: "perquè no em posaves un nom "normal", com ara Marta, Maria, Alba...?", però ara crec que s'hi ha costumat (hehe...). Aquí tb hi miro de jugar una mica amb l'homofonia (heura - ben[aura]r-te).
    i sí: els bons moments amb ella són únics i impagables (però què t'he de dir! : seguríssim que tu experimentes el mateix...).

    ResponElimina
  7. Moltes gràcies, Jordi! : em fa molt contenta que me'n comentis la nuesa perquè n'era (n'ha anat sent) la intenció.
    Ara de tant en tant hi pujo a barallar-me amb algun mot, el canvio de lloc, etc. Però la nuesa (que bàsicament deu provenir de les "picades de ditets al baix ventre") miro de mantenir-la-hi. (L'ideal deu ser que quedin rodonets de seguida..., buf.)

    ResponElimina
  8. (òbviament la nuesa tb és en el fet que han passat 16 anys i que el salt temporal no l'esborra ningú, encara que sentis amb tota la intensitat alguna guspira de l'altre. m'ha quedat mica melangiós?: diria que sí.)

    ResponElimina
  9. Oh!, Lurdes!! Sempre he dit que l'experiència de ser mare només la pot entendre la dona que ho és. És tal i com ho descrius -m'he emocionat i tot. El Joan ho ha descrit molt bé: per temps que passi el moment de parir és recurrent i no envelleix mai. Amb l'avantatge que només recordes els moments dolços. I sense cap opció només pots benaurar aquest ésser que és part de tu mateixa. Gràcies per compartir el poema. Lurdes. I quina sort que té l'Heura... pel nom que em sembla d'una bellesa única i per la mare, que li pot dedicar paraules tan sentides i amb tant d'amor. I felicitats per l'aniversari!!

    ResponElimina
  10. moltes gràcies a tu, Teresa!

    sí que és veritat que només et queda memòria de l'aspecte dolç, del part (la prova n'és que després moltes hem repetit!): el meu cas, amb ella, va ser dolorós (no va haver-hi temps d'epidural: encara recordo els meus renecs...) però breu. és una experiència única, això de ser mare, i complicada (i gratificant, i enriquidora!) per sempre.

    ResponElimina
  11. Carai Lurdes! Què si m'ha agradat? I molt... Quina sort tenen alguns fills de tenir una mare així! Tots som més o menys estimats per les nostres mares, normalment molt més que menys, però no totes les mares sabent fer d'aquest sentiments art. Però en fi, que hi farem! No és pot tenir tot.

    ResponElimina
  12. Pau!
    (quin nom més eixerit, 'Torredeflot' (?)), moltes gràcies.
    És força diferent, la vida quotidiana, que el procés de copsar una sensació intensa d'amor maternal i anar-la a poetar.
    L'amor que una sent, queda reflectit en el paper (o almenys n'és la intenció), però les 1000 i 1 trifulgues del dia a dia i la (manca! de) traça per resoldre-les no te(almenys a mi) les estalvia ningú!

    ResponElimina