dilluns, 18 de gener del 2010

fogots



Madura Calidesa
o Dràstica Mesura,

Rampell ardent
de Poca-pausa
que et sobta a improvisada ultrança
Al metro, al tramvia, a l’aula

O en l’antic tàlem,
en rica i convulsa dansa,

O perdut en proves i primes actes,
ampul·losament vastes,
en pura letàrgia esparsa
de rutina renovada.

Que es llança tot d’una al teu cos
i l’amara
com energètic doll de llot
o bella màscara,

en si ja clàssica
i vitaminada,

de melmelada.

11 comentaris:

  1. Muy bello ese poema. Tiene fuerza y suavidad, como la propia madurez que narra en sus primeros versos. Disculpa que mi conocimiento del catalán, aunque suficiente para leer, no me permite escribir correctamente más allá de... Felicitats i petons,
    V.

    ResponElimina
  2. Muchas gracias, Poeta V.! A mi me emocionó la fuerza de tu poema sobre Haití i seguiré tu "Crónica del Viento".

    ResponElimina
  3. La tardor de la vida, més tranquila i càlida, i menys compulsiva, és un bon moment per la reflexió i la recapitulació.
    Poetar la quotidianitat és una bona forma de fer-ho.

    ResponElimina
  4. sí, igual com madurar en l'art...
    (i m'agradaria poder veure sempre aquest anar recapitulant com una nova font d'inspiració!)
    moltes gràcies, Joan Grau.

    ResponElimina
  5. Hahahaaaaaaaa, ja sóc aquiiiii!!!.
    Torne dir el mateix:Un bon rampell!!!!!!!!
    La maduresa encara que més reflexiva, necessita aquestes espurnes per avivar el foc que nosaltres diem vida.......
    Xulo!!!!!!!! ;)

    ResponElimina
  6. moltes gràcies, Atticus! : aquesta deu ser una de les maneres de trobar algun sentit a les "recapitulacions" que dèiem més amunt, l'art, i compartir-lo entre nosaltres.

    (et podries fer seguidor d'aquest meu humil bloquet poètic, i jo tb me'n faré d'aquell teu tan txulo que tens...!)

    ResponElimina
  7. Lurdes, abans de tot dir-te que quan acabi aquest comentari, em faré de seguida seguidora teva (veuré les teves passes de ben a prop.

    Pel que vaig llegint de tu, poema a poema, veig que és un reflex de tu, com no podia ser d'altra manera. Ets una persona, crec, introvertida i molt profunda i podria dir fins i tot que tu ets una metàfora en si! Per això, els teus poemes tenen molt de suc... cada mot, cada expressió amaguen un contingut molt extens. De fet, podria dir que no hi ha cap palla, resd que sobri. Sembla tot ben encaixat, ben pensat i repensat. La teva riquesa en lèxic és sorprenent i m'obligues a agafar el diccionari sempre que et llegeixo (pots estar contenta, eh? Aprenc sempre amb tu).
    Referent a la temàtica del poema, al missatge que he rebut, puc dir-te que del tot no el "pillo" però m'encanta la combinació de maduresa i passió. Les brases candents un cop el foc adolescent ja ha deixat d'estar revifat fan de la tardor, allà tot cau, un lloc on aculls passió que segueix sent.

    ResponElimina
  8. fada: moltes gràcies.
    dels meus poemes, crec que fonamentalment són rampells (pq sóc rampelluda: vull dir que una novel·la em costaria molt més) polits en tot el que em donen de si (pq així puc veure com a cops hi acaba figurant una espurna de la mena d'artificis que a la facultat he après a observar en la literatura dels grans).
    d'aquest en concret, és la menopausa (vulgarment poetitzada...)
    una abraçada molt forta.

    ResponElimina
  9. amb el títol és el primer que m'ha vingut al cap!!

    ResponElimina
  10. he trucat de nou a la teva porta.
    bella Dama, t'he dit:
    vull la pau.
    Profundament conmoguda has brandat el cap amb tendresa, i el blau líquid del teu esguard,
    m'ha dit:
    no es el moment.
    Molt a poc a poc
    sense esperar, m'has deixat fora.


    Lurdes necessitaba desfogar-me d'un moment viscut de la meva vida, que ha sigut molt dur..
    ´Gracies per que inconscienment sé que m'escoltes

    ResponElimina